“La depressió és un problema de tots i per tant, una responsabilitat compartida”

 

La depressió és una de les tres primeres causes de discapacitat en el món i es preveu que el 2030, sigui la primera. Actualment, el seu impacte s’estima en poc més de 300 milions de persones, un 18% més que fa una dècada i es contempla la possibilitat que una de cada sis persones al llarg de la seva vida pateixin aquest trastorn. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha tret la seva artilleria pesada en forma de xifres per urgir els països a reconsiderar els “enfocaments i polítiques de salut mental i la tractin amb la urgència que mereix”, en paraules de la seva directora general, Margaret Chan.

L’organisme internacional obre la veda i el 7 d’abril, Dia Mundial de la Salut, el destina a sensibilitzar sobre la depressió, un trastorn caracteritzat per tristesa persistent, pèrdua d’interés en activitats que fins ara havien suposat un estímul o incapacitat per dur a terme activitats quotidianes. Entre elles, la feina. Ho sap el director en cap del servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Ramón y Cajal de Madrid des de fa més de 20 anys. Saiz celebra per damunt de tot el lema, ‘Parlem de depressió’, conscient que sensibilització i informació són elements clau per trencar amb l’elevada prevalença. “En sabem prou com per frenar aquest estigma que ens fa veure la salut mental com un problema aliè”, diu.

Saiz és un dels autors de l’artícle ‘L’abordatge de la depressió en l’àmbit del treball: recomanacions clau’, publicat recentment en una prestigiosa revista mèdica.

Més enllà de les xifres, quin és el present de la depressió?

És una problemàtica de suma importància dins de l’àmbit de la salut mental i la salut pública i més encara, de la discapacitat. Totes les estimacions de l’efecte de la depressió en anys perduts de vida saludable s’han vist superades pel que està succeint.

Quins elements contribueixen a la seva elevada prevalença?

N’hi ha molts. Les patologies de salut mental han crescut i algunes, com és el cas de la depressió, de forma important, però no tenen una única causa, sinó que poden estar influïdes per factors molt diversos: personals, hormonals, la forma o l’estil de vida, etc.

Segons l’OMS, prop del 50% de persones que la pateixen no reben tractament. Pararíem d’infradiagnòstic?

Exacte. Als experts ens crida molt l’atenció que tot i la seva prevalença sigui tan difícil de diagnosticar, que existint recursos eficaços per tractar-la, les estimacions siguin aquestes. És cert que en molts casos si no es detecta o no es diagnostica és perquè la pròpia persona que la pateix no ho viu pas com un problema psicològic, ho atribueix a un tema físic: pèrdua d’apetit i son, dolor muscular, etc. Així que resulta difícil detectar que darrera d’aquesta simptomatologia hi ha una depressió.

Diuen en l’estudi que el concepte de depressió s’ha banalitzat, potser perquè s’ha fet servir molt a la lleugera.

Sí, tendim a pensar en les malalties per analogia amb les coses que vivim en el dia a dia i quan parlem de la depressió, ho fem assimilant-la amb quan, de forma reactiva, sentim tristesa o contrarietat davant d’una pèrdua, per exemple. La depressió és quelcom que qualitativament va més enllà.

I què és?

És un trastorn que té a veure amb els sentiments, amb la vitalitat i amb l’energia, sí, però també amb aspectes cognitius. És a dir, amb la capacitat de les persones per parar atenció, processar, planificar, entendre conceptes o decidir. Per tant, amb capacitats essencials per desempallegar-se en la vida. La depressió porta de vegades a una situació tan terrible que en alguns casos desemboca en suïcidi.

En l’estudi parlen d’aquesta afectació en l’àmbit de la feina. Fins a quin punt ha influït la crisi econòmica?

No hi ha dades fiables en aquest sentit. De fet, sovint fins i tot s’ha produït una situació paradoxal i és que les baixes en aquest període han disminuït.

L’anomenat ‘presentisme’.

Exactament. Per por a ser acomiadades, les persones intentes mantenir el lloc de feina de qualsevol manera.

L’estereotip estigmatitzador de la depressió és tal que una persona que la pateix prefereix dir que té una úlcera d’estómac. A més, es tendeix a pensar que la persona no ho posa tot de la seva part o és feble de caràcter i això tanca un cercle que deteriora el concepte i fa que la persona perdi la seva capacitat de recuperació.

Quin paper ha de jugar l’empresa en aquest sentit?

D’una banda, ha d’entendre que la responsabilitat no és del malalt, sinó de tots i a més, per a l’interès de tothom. L’empresa també pateix les conseqüències de la depressió del treballador en termes de productivitat i d’assoliment dels seus objectius. D’altra banda, fora bo disposar d’un pla que contribuís a sensibilitzar la població en general, però també la pròpia organització de l’empresa per a la detecció i el maneig dels casos. Si tenen capacitat per comprendre-ho serà més senzill que ho pugui tolerar i que es flexibilitzin, per exemple, els mecanismes d’altres i baixes laborals. Ara, o treballes, o no.

Com més es crea un entorn laboral favorable per a les persones que tenen depressió?

El primer pas és la pedagogia amb els responsables de recursos humans. Amb tots els qui hem parlat reconeixen no saber manegar aquest tipus de situacions en els seus equip, estan desorientats. Sostenen que la baixa per depressió s’ha fet servir com un arma sense ser real , que els treballadors fins i tot els han amenaçat amb al·legar depressió per demanar una baixa i que s’ha pogut abusar perquè no existeixen elements d’objectivació que permetin afirmar-ho amb claredat.

Quines són les claus per reduir l’impacte de la depressió?

Prevenció i sensibilització. La depressió és un problema de tots i per tant, hem d’assumir que és també una responsabilitat compartida. L’entorn social en el seu conjunt té l’obligació de lluitar contra l’estigma, d’identificar que la depressió és una malaltia que té tractament.

Aquest és el lema de l’OMS, ‘Parlem de la depressió’.

Exacte, primer hem de ser capaços de veure que existeix un problema, després parlar-ne i en última instància, crear un entorn en el qual es pugui donar una detecció precoç.